Hospital de nines

No sé per què les nines m’inspiren aquest neguit. Les trobo inquietants. Són molt fotogèniques, però. Mentre que una Barbie recent sortida de la caixa és com un cotxe recent sortit del concessionari, les nines velles, o antigues, em provoquen basarda. Encara que estiguin en bon estat. Alhora no puc evitar fotografiar-les. Als mercats tronats, als aparadors de botigues.

A Lisboa vaig visitar l’ Hospital de Bonecas, és a dir, Hospital de Nines. Havia passat per davant de l’aparador minúscul moltes vegades, replet a vessar no només de nines, sinó d’altres joguines. El que sembla un tuturut és de fet un pis de dues plantes i no sé quantes habitacions. I tot és ple de nines, o peces de nines: prestatges, passadissos, sostres….

És un museu però el negoci encara funciona, de fet és dels més antics del món, sis generacions. Qui són els clients d’aquest hospital? La guia em respon que majoritàriament col·leccionistes. O sigui que hi ha gent que col·lecciona aquestes joguines que són de tot menys infantils. No em puc imaginar una persona “normal” enviant a arreglar una nina “normal” a Lisboa. Ni enlloc. Avui dia no arreglem res. Allò que es trenca ho llencem, sense manies. L’obsolescència programada funciona com un rellotge.

La visita dura uns 20 minuts, i t’expliquen tot el procés: reben nines, les col·loquen a la sala d’espera fins que la Doctora (aquest mot empraven) les pot atendre i reparar. De vegades cal esperar que arribin peces de recanvi. La guia semblava especialment cofoia amb l’assortiment d’ulls de tots colors. Vaig haver de fer-li una foto, és clar.