(In)necessari

La foto confinada

Quantes coses són prescindibles? En la posició número 1 del rànquing, la foto diària del confinament. Només vaig publicar-ne aquella. Les xarxes van plenes d’imatges de balcons, de finestres, de celoberts, de tota mena d’activitats (ganxet, rebosteria, pintura, bricolatge). Hi ha un desfici per mostrar al món la vida de clausura. El postureig ha penetrat en les nostres llars i sembla que s’hi arrela.

Quin sentit té la fotografia de carrer sense carrer? La fotografia de viatges sense viatges? Totes les disciplines són vàlides, i la meva és impracticable ara mateix. M’he de canviar a la Indoor photography (si és que la frase existeix)? La Lilian Alcántara ho va expressar perfectament al seu facebook. En aquestes circumstàncies, els fotògrafs de carrer hivernem. Igual que ella, no trobo cap interès en contemplar les imatges casolanes dels confinats, incloses les meves.

La fotografia de carrer és, a dia d’avui, un oxímoron. Com Sant Jordi al juliol. No s’acaba el món, no és cap drama. El drama és voler-nos colar el succedani, el suplent enlloc del titular, el pla C (el B tampoc és versemblant). Aquesta falera per ajornar l’inajornable. La majoria d’objectius no es poden posposar. Desapareixen, transmuten.

Avui enceto una sèrie sobre tot allò superflu. I bensegur que per a trobar el gra abans s’ha d’eliminar la palla. No cal fotografiar la vida confinada, ni molt menys retransmetre-la. No cal, de debò. Ara mateix, la foto km 0 no m’ apassiona. Així que la que acompanya aquest article, encara que no ho sembli, és de l’estiu passat. Una premonició.