Tothom fa fotos d’allò que vol recordar

Ja els havia fet un parell de fotos, dissimuladament. D’esquena. Eren arrecerats vora l’espigó del club nàutic, el millor indret, amb aquella ventada.

Havia fotografiat nens jugant a pilota. . De sobte algú em toca l’espatlla. Aparto la càmera de la cara i em giro a veure qui és. És un dels jugadors de petanca: “Ens fas una foto?” El capità -suposo- de l’equip fins i tot em dóna instrucccions fotogràfiques.

M’ha vingut al cap aquella pel·lícula del malaguanyat Robin Williams, en què ell fa el paper d’un treballador d’una botiga de fotos, i sentencia, de bon començament: “Ningú fa fotos d’allò que vol oblidar”. Acabo de trobar la frase complementària: “Tothom vol fotos d’allò que vol recordar”.

Crec fermament que el fet de no voler que et facin fotos és un símptoma claríssim d’alguna cosa sinistra. Per contra, la gent que s’hi presta encantada tenen tota la meva gratitud i admiració.

L’estiu passat em va succeir una cosa semblant, també a la platja. Era molt d’hora, me n’anava cap al port amb la càmera penjada al coll. Un treballador municipal quen em va veure va posar, somrient, va aturar-se perquè li fes una foto. Feliç que el fotografiessin a les 7 del matí. En canvi els pescadors del port em van ignorar completament. Del tot. Ni se’m va passar pel cap demanar-los res. Ni aigua.