De quan sortíem al carrer

L’últim cop que vaig visitar Santiago de Compostel·la vaig assistir a una missa a la catedral, en anglès, suposo que per deformació professional. Eren les vuit del matí i no hi havia més de deu persones a tot estirar, comptant els tres celebrants: el capellà i dos ajudants. 

Naturalment, el tema de l’eucaristia no podia ser altre que el camí, amb tota la càrrega simbòlica que inclou. Des d’aleshores, el sermó que vaig escoltar forma part de la meva bruíxola vital. La història, resumida, és la següent: la jove protagonista d’aquesta paràbola és una pelegrina que carregava una motxilla enorme, literalment, que era una font constant de conflictes amb els companys de viatge, i sobretot amb les companyes.

La conclusió d’aquesta anècdota és que no necesssitem afegir material contínuament a la motxilla, sinó exprémer el que ja hi acumulem. Ara veig que l’homilia té aplicacions fotogràfiques evidents. Davant la futilesa de la fotografia de carrer sense carrer, recupero les fotos oblidades al fons de la motxilla. Algunes, com aquesta, de just abans de la clausura, durant l’últim taller amb el  Jota Barros a Barcelona. Fotos, com va titular l’Albert Brufaude quan sortíem al carrer. I la llista pot ser llarguíssima:

  • de quan no dúiem mascareta,
  • de quan celebràvem els aniversaris al restaurant,
  • de quan viatjàvem,
  • de quan ens vestíem per anar a treballar,
  • de quan anàvem de compres,
  • de quan badàvem per les llibreries…

En dfinitiva, de quan érem lliures, o ens ho pensàvem. 

Please follow and like us:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

ENTRADES RECENTS