Tots els viatges a Egipte

Algunes setmanes més tard, un protagonista narra aquest viatge, i comença amb aquestes paraules. És així: sempre torna a Egipte, fins i tot el primer cop. Perquè tot comença a Egipte. A l’interior de la Gran Piràmide, silenci sepulcral; a l’exterior, també silenci. Només el so del vent al capvespre. Algunes veus llunyanes, d’altres viatgers. Els últims raigs del sol.

“Este verano volvimos a Egipto”, diu.

Mark Twain va narrar el seu periple per Terra Santa a   The Innocents Abroad. Fa més d’un segle, sense internet, sense avions, sense aire condicionat, sense roba tècnica.   L’escriptor desmitifica totalment el romanticisme viatger;les paraules et transporten exactament al lloc que està descrivint, com una foto. Les piràmides de Gizeh semblen tan sols, des de la distància, “the airy nothings of a dream”:

El Caire. Al fons, la Gran Piràmide.
T’hi has de fixar, si no no la veus. Una de les meravelles del món antic, de dimensions impossibles, camuflada en una ciutat caòtica i bruta. Sembla mentida.

Com si no n’haguès prou amb fer fotos. Tenim aquest desfici per atrapar el temps, congelar l’instant. Immortalitzar, en definitiva. No n’hi ha prou amb tornar a casa amb un arxiu de centenars d’imatges. Volem alguna cosa més. Però és inútil. Les fotos del viatge són les fotos del viatge. No són el viatge.