“Este verano volvimos a Egipto…”

De fet aquesta foto és plena de nyaps fotogràfics. El més evident és escapçar el vèrtex de la Gran Piràmide. El segon és arraconar el subjecte cap a l’esquerra, de manera que sembla que s’ha de guanyar el dret a un paper protagonista. El resultat és que ni l’un ni l’altre (la piràmide i el viatger) no queden ben enquadrats. I un gran espai buit ocupa  gran part de la imatge. Així que sembla prou clar que cal tornar a Egipte, i repetir-la.

“Este verano volvimos a Egipto”Algunes setmanes més tard, quan explica el seu viatge, comença amb aquestes paraules. És així: sempre tornem a Egipte, encara que hi anem per primer cop. Perquè tot comença a Egipte. A l’interior de la Gran Piràmide, silenci sepulcral; a l’exterior, també silenci. Només el so del vent al capvespre. Algunes veus llunyanes, d’altres viatgers. Els últims raigs del sol.

El Caire. Al fons, la Gran Piràmide.  Però t’hi has de fixar, si no no la veus. Una de les meravelles del món antic, de dimensions impossibles, camuflada en una ciutat caòtica i bruta. Sembla mentida.

Com si no n’haguès prou amb fer fotos. Tenim aquest desfici per atrapar el temps, congelar l’instant. Immortalitzar, en definitiva. No n’hi ha prou amb tornar a casa amb un arxiu de centenars d’imatges. Volem alguna cosa més. Però és inútil. Les fotos del viatge són les fotos del viatge. No són el viatge.

Please follow and like us:

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada