Les joies de la corona

Les joies, en plural, perquè eren dues: la mare i la filla. Si més no això és el que em vaig imaginar que eren: mare i filla. No vaig parlar amb elles. No va ser fins més tard, veient les fotos a la pantalla de l’ordinador, i comentant-les amb el Jota, que ens vam adonar de la bellesa de la imatge, i del moment. Llavors em va saber greu no haver-los dit res. Potser podia haver donat el meu mail o el meu mòbil, o si més no l’adreça d’aquest blog.  Potser els agradaria una còpia en paper.

El cas és que la millor foto del cap de setmana a Santiago la podria haver fet en qualsevol altre lloc. És qüestió de mirar, com sempre. Tant és on siguis. Espero que quan torni a robar algun retrat, me’n recordi de donar una còpia al model desinteressat. Fins ara els models desinteressats de la majoria d’imatges d’aquest blog no són anònims, i no costa gens passar-los la foto.

La calor tampoc ajudava a tenir les idees clares. Començo a creure que la pluja a Galícia és una llegenda urbana, com el monstre del Llac Ness.